En llegir-lo m’ha fet pensar en la teoria de la paraula viva que defensava Joan Maragall. El poeta creia que la missió principal de la poesia era la d’expressar de manera espontània la vida. En efecte, hi ha poetes que ens fan una mica d’enveja perquè, per una mena de predisposició que els és natural, diuen amb encert una mica les coses tal com ragen, retornen a la paraula el seu valor primigeni, massa gastat pel trasbals quotidià. Tant per Maragall com per Nemesi Viñas, l’emoció estètica sembla provenir d’una visió unitària del món a través d’un paisatge o una escena concreta. Després aquesta es comunica a través del poema. Així moltes de les poesies de La veu dels sentiments semblen néixer d’una emoció dictada, ragen en un cert estat de gràcia. La llarga vida del poeta s’objectiva, doncs, a través de la paraula poètica que li serveix per donar forma a una mena de dietari sentimental on reviu el goig i el dolor de l’home. (Pep Vila, “Pròleg”)n
ISBN: 42 | 42—-2
